Qui està connectat?

Tenim 13 convidats connectat

Cartells edicions Vila del Llibre

 Cartell Vila del Llibre 2016

 Disseny Idoia Costa

Cartell Vila del Llibre 2015

Disseny Oscar Espelt

Cartell Vila del Llibre 2014

Disseny Albert Ballesté

Cartell Vila del Llibre 2013

Disseny Jordi Ribaudí

 Cartell Vila del Llibre 2012

Disseny Magí Galindo

Cartell Vila del Llibre 2011 

Disseny Carmen Loza

Cartell Vila del Llibre 2010 

Disseny Carmen Loza

 Cartell Vila del Llibre 2009

Disseny Carmen Loza

Cartell Vila del Llibre 2008

Disseny Xènia Pla Ros

Parlament d'Obertura del Víctor Alexandre

victor Alexandre   A la Vila de Bellprat

En primer lloc, vull agrair-vos que hàgiu tingut l’amabilitat de convidar-me a compartir aquesta tercera edició de Bellprat, Vila del Llibre, amb tots vosaltres. Ho agraeixo a Bellprat, en general, i als Amics de Bellprat, en particular, perquè em sento partícip d’una iniciativa que farà història. Una iniciativa que, com sabeu prou bé, va començar l’any 2008 amb un equilibri entre l’entusiasme i la timidesa. L’entusiasme de fer una cosa que no s’havia fet mai a Catalunya i la timidesa davant d’uns resultats incerts. I, com podem veure, tot allò s’ha consolidat amb una rapidesa extraordinària. Per això dic que avui em sento part d’una iniciativa que farà història, perquè, si em permeteu l’averany, aquesta celebració ens sobreviurà a tots. Em refereixo al fet que se’n faran moltíssimes edicions més i arribarà el dia que podrem celebrar aniversaris tan esplèndids com els que celebren des de fa temps una vila del País de Gal·les i una altra del Japó. La de Gal·les arribarà l’any vinent a la seva cinquantena edició i la del Japó celebra aquest 2010 els seus cent trenta anys d’existència.

Potser, en saber que hi ha una trentena de viles del llibre al món, algú pensi que tot està inventat. Però no és cert. La imaginació de l’ésser humà és il·limitada, i, quan la posa al servei de la cultura, els fruits reverteixen en ell mateix, perquè el fan més savi i més civilitzat. Tanmateix, el mèrit no consisteix només a crear coses noves sinó a preservar les creacions que ens enriqueixen. I la prova és que per tenir una idea genial n’hi ha prou amb una persona, però en calen moltes més per materialitzar-la i mantenir-la amb vida. I això és el que fa Bellprat: materialitzar a Catalunya allò que altres persones, fidels a la idea inicial, han materialitzat a països com ara Bèlgica, França, Holanda, Suïssa, Noruega, Escòcia, Espanya, Alemanya, Austràlia, Canadà o Estats Units.

El que heu fet els bellpratencs és més important del que sembla. Segurament vosaltres, il·lusionats i enfeinats com esteu, intentant que cada edició sigui el més reeixida possible, ho trobeu gairebé natural. I és bo que sigui així. Però podeu estar segurs que és molt important. De fet, ho és tant, d’important, que us demano que no defalliu. Ja sabeu que a la vida hi ha moments per a tot, moments per a l’entusiasme i moments per al desànim. Tanmateix, si mai arribessin aquests últims, manteniu-vos ferms i penseu en els fruits que la vostra iniciativa ja ha donat. Sabeu molt bé que aquells que no defensen els drets nacionals de Catalunya afirmen que la identitat no serveix per a res, que la identitat no té cap valor, que la defensa de la identitat és cosa de radicals. I, ves per on, no hi ha cap ésser humà que no tingui identitat i que no se senti afalagat quan gaudeix de consideració o que se senti ferit quan pateix humiliació. Tots tenim identitat i ens agrada veure-la respectada. Per això ens agrada també que ens cridin pel nostre nom i no pas amb un despectiu “Ei, tu!”. I és que, vulnerables com som, el respecte dels altres ens reafirma com a persones i el seu menyspreu ens fereix. Passa el mateix amb les col·lectivitats. Una col·lectivitat no és res més que la suma de moltes individualitats que acaben configurant la identitat d’una vila o d’un país. No hi ha identitats grans ni identitats petites, hi ha només identitats diferents. D’aquí neix el dret a la diferència. Només cal que donem un cop d’ull a la història per veure que el gran motor de la humanitat ha estat sempre la lluita per la salvaguarda de la diferència. Ningú no vol ser el clon d’un altre. Ningú no vol que la seva vida sigui estèril. Tots volem llegar alguna cosa positiva a les persones i a la terra que un dia deixarem. De vegades ho fem de manera individual i d’altres com a part d’un esforç col·lectiu. I la gent de Bellprat n’és un exemple. Fa només tres anys, Bellprat era una petita vila de Catalunya gairebé inèdita als telenotícies. Quan parlaves de la vila de Bellprat, havies d’afegir-hi de seguida que és a prop d’Igualada per tal que el teu interlocutor la situés en el mapa. Ara, en canvi, les coses han començat a canviar i el nom de Bellprat ja no sols apareix a la premsa de la seva comarca sinó que també ho fa als mitjans nacionals. I això és mèrit dels bellpratencs. Les persones d’altres llocs del país venim atretes per tot el que oferiu, però quan arribem aquí ja està tot fet. I no em refereixo només a la feina que suposa convertir la vila en un escenari literari, sinó a tot l’esforç anterior. És a dir, a l’energia i a les moltíssimes hores que mesos abans heu hagut de dedicar-hi per tal que aquest dia fos possible. Però els forasters hi venim perquè heu reafirmat la vostra existència per mitjà d’una iniciativa meravellosa. Heu agafat una de les creacions que més dignifiquen l’ésser humà, el llibre, i l’heu convertida en un signe de la vostra identitat. Podríeu haver optat per fer un espectacle esportiu o una trobada relacionada amb el menjar o el beure, que sempre atreuen molt de públic, però no ho heu fet. Heu preferit triar un camí molt més humil i difícil: la lectura. I això té molt de valor, ja que escollint el camí més fàcil només hauríeu aconseguit una cosa: que Catalunya sabés de vosaltres. Ara, a més d’això, heu aconseguit que Catalunya en parli positivament i amb respecte.

Per il·lustrar el valor del vostre esforç, us explicaré un cas que, per bé que no és exactament el mateix, s’hi assembla molt. Jo sóc fill de Barcelona, però Sant Cugat del Vallès és la meva ciutat des de fa trenta-cinc anys i va ser allà, en un petit indret, on una entitat veïnal anomenada Associació de Veïns La Serreta-Bosc d’en Saladrigues, va tenir l’any 2004 una pensada exquisida. Aquells veïns, espantats davant el creixement imparable de Sant Cugat, que ja supera els 80.000 habitants, i la certesa que les excavadores no trigarien gaire a destruir el petit bosquet d’un quilòmetre que els fa de pulmó, van decidir avançar-se i donar-li una identitat que, arribat el moment, frenés l’afany depredador de les constructores. Els veïns sabien prou bé que els arbres, per ells mateixos, no les podrien aturar. Calia una altra cosa. Calia que el bosquet tingués personalitat pròpia i que es fes respectar. I, per aconseguir-ho, van crear el Bosc Literari. El Bosc Literari consistia a situar quinze plafons amb un petit text al llarg del camí que es renovarien cada any i que acompanyarien el visitant des del començament fins al final, de manera que el fet d’entrar-hi, a més d’un passeig, fos també un enriquiment cultural i espiritual. Llegir determinats pensaments en el silenci d’un bosc, per petit que sigui, convida a la reflexió i la reflexió ens dóna una visió menys emocional i més entenimentada de les coses. Va ser així com el primer any, els plafons van tenir Isop com a protagonista. Les faules de caire al·legòric i moral d’aquest personatge llegendari de la Grècia antiga, que va tenir molta influència en el món clàssic, medieval i renaixentista i que va inspirar autors com La Fontaine, es van barrejar amb els arbres del bosc fins que els va arribar l’hora del relleu amb la poesia de Gabriel Ferrater. I el tercer any jo mateix hi vaig col·laborar seleccionant textos de diferents autors catalans sota el títol “El pensament català a través de la història”, per tal que el passejant hi trobés pel camí les paraules de Pau Casals, de Francesc Pujols, de Joan Fuster, de Francesc Macià, de Pompeu Fabra o de Maria Mercè Marçal. Doncs bé, han transcorregut sis anys i el petit Bosc Literari ha aconseguit el suport de l’Ajuntament i la seva promesa que el bosc no sols no serà destruït, sinó que serà preservat.

Aquest, com veiem, és un bonic exemple de les petites victòries que som capaços d’aconseguir quan tenim confiança en nosaltres mateixos i sabem suplir la manca de mitjans amb la voluntat, la imaginació i l’entusiasme. Però també és una manera de fer-nos veure la importància de creure en les nostres possibilitats i de sentir respecte per nosaltres mateixos. I això no és possible sense identitat, perquè per sentir respecte per nosaltres mateixos, primer hem de saber qui som. Els pobles que no saben qui són, els pobles que no tenen consciència de la seva identitat i de la seva història, tard o d’hora acaben desapareixent convertits en part d’un altre poble.

Recordo que l’any passat vaig venir a Bellprat atret per la vostra identitat. No en sabia res, no hi havia estat mai, no hi coneixia ningú. Però una bona amiga de Sant Martí de Tous me’n va parlar, em va explicar que us convertíeu un cop l’any en la Vila del Llibre i em va despertar l’interès per venir-hi. I això és el que vaig fer el diumenge 4 d’octubre de l’any passat: venir a Bellprat, fullejar i comprar llibres, passejar pel poble i conèixer-lo, assistir a alguna de les presentacions literàries que hi havia i gaudir del dia assolellat i gairebé estiuenc que feia. Us he de dir que no em va passar res d’extraordinari, no em va tocar cap rifa ni cap bellpratenc em va pagar unes vacances a cap indret exòtic del món, però tinc molt present aquell dia perquè em vaig sentir molt feliç. Feliç de conversar amb diverses persones de la vila, feliç de sentir la il·lusió, la simpatia i la calidesa amb què obríeu les portes de casa vostra per donar un sentit literari a la jornada, feliç d’haver trobat un llibre antic del meu estimat amic Isidor Cònsul, que havia mort trenta-sis dies abans a causa d’un càncer de pulmó, i feliç, al capdavall, d’haver vingut a Bellprat.

Per totes aquestes coses, us dono les gràcies. Però també us les dono com a escriptor per haver triat el llibre com a signe de la vostra identitat. Només una cosa us demano: potencieu el llibre en català, doneu a conèixer els valors de la nostra literatura, sigueu conscients que la llengua catalana necessita de lectors per sobreviure i comprometeu-vos a donar-li vida i a dignificar-la. I, sobretot, llegiu tant com pugueu. Penseu que llegir ens desperta com a éssers humans i ens allunya del ramat, llegir ens ajuda a pensar i ens apropa a la reflexió, llegir ens fa menys ignorants i ens mostra el camí de la tolerància, llegir, en definitiva, ens fa més crítics i ens immunitza contra l’absolutisme i l’opressió. Si entenem això, entenem que l’arrel de la llibertat es troba dintre de nosaltres mateixos.

Víctor Alexandre

Bellprat, Vila del Llibre, 3 d’octubre de 2010