Qui està connectat?

Tenim 24 convidats connectat

Cartells edicions Vila del Llibre

 Cartell Vila del Llibre 2016

 Disseny Idoia Costa

Cartell Vila del Llibre 2015

Disseny Oscar Espelt

Cartell Vila del Llibre 2014

Disseny Albert Ballesté

Cartell Vila del Llibre 2013

Disseny Jordi Ribaudí

 Cartell Vila del Llibre 2012

Disseny Magí Galindo

Cartell Vila del Llibre 2011 

Disseny Carmen Loza

Cartell Vila del Llibre 2010 

Disseny Carmen Loza

 Cartell Vila del Llibre 2009

Disseny Carmen Loza

Cartell Vila del Llibre 2008

Disseny Xènia Pla Ros

Parlament d'Obertura del Jordi Cervera

jordi cervera Bellprat, Vila del Llibre

Bon dia. Ben trobats.

Abans de començar vull donar les gràcies als Amics de Bellprat per permetrem formar part d’aquest projecte meravellós i engrescador que implica una cosa tan ambiciosa com canviar la fesomia i, sobretot l’essència íntima i pública d’un poble.

 

No cal ni dir que empreses com aquesta demanen molts esforços, molts sacrificis i, sobretot l’habilitat d’aconseguir deixar als llocs idonis una llavor que germini i fructifiqui segurament molt més enllà de la vida dels qui les han engegat. Això, que sembla l’antítesi de la manera d’actuar de molts polítics contemporanis que només busquen la immediatesa sense risc ni compromís, demana un altruisme i una visió de futur força generosos que cal valorar en la seva justa mesura i que cal saber agrair sense gansoneria.

 

Les presses i el ritme frenètic que ens arrossega a tots plegats en tot moment, el fet evident que els moderns sistemes de comunicació ens han fet perdre aquesta idea de distància i de pertanyença a un lloc determinat fan que aquest projecte de convertir Bellprat en la Vila del Llibre de Catalunya tingui encara molt més valor. De manera física, i amb una certa consciència, tots habitem en un espai determinat i, tot i que sovint no en siguem del tots conscients, aquest espai té una vida anterior, una història que, d’una o altra manera condiciona i marca l’espai i també, és clar, ens condiciona i ens marca a nosaltres. Per això, i malgrat totes les imposicions dels temps moderns, ser d’un lloc i no de qualsevol altre, és important i s’acaba convertint en un fet diferencial, de la mateixa manera que també ho és, potser encara més, el lloc que escollim i que, per les raons que sigui, decidim fer nostre.

 

La realitat és mou per una via estreta que circula entre dues muntanyes, la del passat i la del futur. El passat ens arriba fragmentat i, de vegades, sense tots els arguments necessaris per arribar a comprendre’l i el futur s’obre com un gran penya-segat que no ens afavoreix gens la possibilitat d’albirar quines oportunitats ens prepara. Una proposta com la de la Vila del Llibre és, sens dubte, jugar fort, un envit dels que ens han de fer guanyar la partida sense perdre mai de vista que serà una partida llarga, complexa, plena d’entrebancs i de perills, el més greu de tots, el desànim, la sensació de lluitar contra enemics insalvables.

 

Per combatre el desànim, la solidaritat de la gent que escriu, de la gent que viu, de la gent que pensa que encara hi ha un racó al món per bastir castells imaginats, que no imaginaris. Es tracta, ni més ni menys, d’anar fent taca d’oli, d’aconseguir que cada vegada hi hagi més gent  implicada en aquest projecte, gent que, d’una manera o altra, posi el seu gra d’arena per anar aixecant aquest edifici, l’essència d’aquest nou poble.

 

A curt termini que aquesta jornada anual que avui ens disposem a viure amb intensitat es pugui convertir en unes trobades més sovintejades. A l’horitzó, el projecte amb tot el seu esplendor, que passejar per aquests carrers sigui contactar amb la història, amb la literatura, amb la cultura, amb els llibres, amb l’afecte, amb la pau i la tranquil·litat dels esperits.

 

A Redu, a Bèlgica els hi va costar 22 anys arribar a consolidar el seu projecte. Força temps si ho mesurem en termes absoluts de vida personal, però res comparat amb el caminar lent dels pobles i les ciutats, un espai infinitesimal si agafem com a unitat de mesura l’evolució i els canvis que pateix l’urbanisme dels llocs per on transitem. Ara, aquestes viles que van apostar pel risc de ser tractades de fantasioses, d’absurdes, d’irreals, han aconseguit fonamentar el present, el futur i la vida, algunes d’elles arribant fins el punt de morir d’èxit mentre els pobles veïns cauen per un pendent de desertització, d’abandó i d’oblit.

 

Així les coses, l’aposta és dura, alta i complexa, però els beneficis també poden ser proporcionals a l’esforç que demana la batalla i jo, personalment, em sento molt feliç de pertànyer, encara que sigui de rebot, a l’estirp de guerrers que comença a posar els primers fonaments de la batalla.

 

Qui sap, potser d’aquí a vint anys jo ja no podré venir, en el millor dels casos m’hi hauran de portar, però sí que m’encantaria que la meva filla Mireia vingués a passejar per aquests carrers i tot remenant llibres, trobés un exemplar vell, una primera edició del 2009 de “La mort a sis vint-i-cinc” i comentés: Mira, aquest el va escriure el meu pare i me’l va dedicar a mi a la mama.

 

Això voldria dir que els objectius s’han assolit plenament i que la passió ha guanyat a la raó, que el bategar de les il·lusions ha fet reviure i reneixer un poble condemnat a llanguir en un mar difícil i amb poques esperances, que la bellesa i la poesia s’han imposat al ciment i a l’especulació, que, en definitiva, entre tots hem aconseguit fer un regal preciós a les generacions que ens segueixen.

 

Les ciutats i els pobles és fan de memòria i de vida. Les parets mortes no són gaire cosa més que un museu sense alè i per això crec sincerament que la grandesa d’aquestes pedres no és altra cosa que les idees que les fan bategar, que les projecten més enllà dels seus límits geogràfics i les converteixen en inoblidables.

 

I la memòria és l’essència real de les coses. S’existeix mentre hi ha un record, per petit que sigui, que ens mantingui aferrats a la vida. Potser per això estic convençut que voler convertir Bellprat en la primera Vila del Llibre de Catalunya és un passaport per fer-la eterna, per donar-li un espai en la memòria col·lectiva a més del que ja té en les individuals de cadascú.

 

Vaig tenir la sort d’anar a la Fira del Llibre de Frankfurt, la més important del món, l’any en que Catalunya en va ser cultura convidada, quan ens van fer creure que tot l’univers esperava amb delit alguna cosa que fes olor de literatura catalana. Passada aquella febre publicitaria i l’efecte del viatge que mig país va fer a la ciutat alemanya a costa d’uns pressupostos que, de ben segur emprats d’una altra manera haurien servit per potenciar i traduir la nostra literatura arreu, la Fira ja no mereix l’atenció ni dels mitjans ni dels polítics i, per sort, segueix sent el que era, una cita professional de primer ordre. Doncs bé, un dels convidats d’aquella cita va ser un bon amic, personatge afable, savi, carregat de sensibilitat i d’humanitat, un home sincer, obert i sempre disposat, el gran poeta Joan Margarit. Els organitzadors van agafar una de les seves frases i la van aplicar a una tassa de ceràmica que es va convertir en un dels gadgets més sol·licitats de la Fira.

 

La frase, com totes les del Joan, era senzilla,  contundent i donava molta matèria per alimentar el pensament. Deia “La llibertat és una llibreria”. Quanta profunditat en només 5 paraules. Típic de Margarit, arquitecte i catedràtic de Càlcul d’Estructures, a la recerca sempre de l’estructura mínima que permeti aixecar un edifici o bastir un poema, dues activitats ben complementaries i amb molts paral·lelismes.“La llibertat és una llibreria”. Segur que us suggereix infinitat de possibilitats i sentir-la, ja sigui per primera vegada o amb el so agradable de la repetició, us obre camins, pensaments i desitjos. Joan Margarit té tota la raó “La llibertat és una llibreria”. Cada llibre és la possibilitat d’entrar en una aventura nova, en una història, en la projecció d’una ànima creativa i sensible. Escriure i llegir són dos camins convergents, rics, meravellosos i plens de miracles insòlits.

 

Si “La llibertat és una llibreria” penseu per un moment en el que pot arribar a ser una Vila del Llibre. Si el vostre somni s’arriba a fer realitat, i no ho dubto gens ni mica, Bellprat serà un poble amb capacitat per regalar alegria, un poble que serà la bandera i el paradigma d’aquesta llibertat, física i mental, que només dona la cultura, que només es pot trobar entre les pàgines dels llibres.

Ens calen miracles, paradisos que en ajudin a fer realitat els nostres somnis. I aquest somni vostre és gran, idíl·lic i fabulós, per això m’agrada i sé que un dia o altre arribarà a ser una realitat tangible i sòlida.

 

Per això, com us deia abans, m’agradarà que d’aquí uns anys, la meva filla, la Mireia, vingui un dia aquí i els vostres fills la rebin amb el mateix escalf i el mateix afecte amb que m’heu rebut a mi i que tots junts gaudeixin de la llibertat, la màgia i la fantasia que els hi regalarà Bellprat, la primera Vila del Llibre de Catalunya.

 

Gràcies, sort i coratge.

Jordi Cervera